He pres com a títol del comentari d'aquesta quinzena el d'un article que va aparèixer en un dels principals diaris australians, el Sydney Morning Herald, el 5 de juliol de 2002, al·ludint a l’obcecada oposició del govern nord-americà al Tribunal Internacional de Justícia (TIJ). El món ha contemplat recentment la següent successió d'esdeveniments extraordinaris: el TIJ va quedar establert per un tractat internacional signat pels Estats Units durant la presidència de Clinton, el qual no el va sotmetre a ratificació, en part perquè les Forces Armades nord-americanes estaven descontentes amb ell, i en part perquè no hi havia cap possibilitat que el senat nord-americà el ratifiqués. Malgrat tot el va signar, a fi de proporcionar als Estats Units la possibilitat de proposar futures esmenes al tractat.

A l’arribar Bush al poder, els Estats Units van donar un pas endavant. Bush va "des-signar" el tractat. Això no era en absolut legal, però així es va fer efectivament, i en la pràctica la "des-signatura" va ser merament un acte retòric. Es preveia que el tractat entraria en funcions només quan l'haguessin ratificat 60 països. Els Estats Units creien que això no ocorreria en menys de deu anys, però de fet es va aconseguir en només dos, i el TIJ va començar a existir formalment l’1 de juliol de 2002. El tractat, tal com està escrit, s'aplica a tots els països, siguin o no signataris. Ofereix, sota circumstàncies especificades i amb moltes salvaguardes, la possibilitat de perseguir gent per actes que violin les regles de la guerra, en un Tribunal que tindrà seu a L’Haia, Països Baixos.

El govern nord-americà, per dir-ho expressivament, es pujava per les parets. Va prémer totes les tecles. La primera ocasió concreta va ser la renovació del manament de les Nacions Unides per mantenir les tropes a Bòsnia, que havia de tenir lloc l’1 de juliol. Els Estats Units van vetar aquesta renovació quan el Consell de Seguretat es va negar a votar una exempció explícita de les disposicions del tractat pels soldats nord-americans i el personal del seu govern.

Els Estats Units han amenaçat també amb vetar altres missions de pau de les Nacions Unides sotmeses a renovació o creació. Això inclou, per exemple, les forces a la frontera entre Israel i Líban, que mantenen Hezbollah allunyat de la frontera israeliana, el que fins ara ha estat molt apreciat pel govern de Sharon. Per afegiment, un comitè del Congrés nord-americà ha votat ja una disposició que exclou de l'ajuda militar qualsevol país que ratifiqui el tractat.

Amb qui estan lluitant els Estats Units? Els països de l’anomenat "eix del mal" no són signataris del tractat, ni tampoc la Xina. Els principals signataris i defensors del TIJ són aliats dels Estats Units a l’OTAN. Són Gran Bretanya i França els què han encapçalat l'oposició als esforços dels Estats Units en el Consell de Seguretat per obtenir una exempció especial a les disposicions del tractat. S'ha arribat a dir que, si un nord-americà fora conduït davant el TIJ a L’Haia, els Estats Units enviarien una missió de rescat. Així doncs, estem considerant la possibilitat que marines nord-americans desembarquin als Països Baixos amb intencions hostils per "rescatar" ciutadans nord-americans acusats de crims de guerra.

Sembla el país de les meravelles de l'Alícia. Hi ha cap explicació per a tota aquesta histèria dels Estats Units? Té molt sentit, però, si es comparteix la lògica dels falcons nord-americans. El fet és que la creació del TIJ és un pas més en la creació d'una legislació internacional, i com a tal una intrusió a les sobiranies existents. Es pretén que sigui així. Per descomptat, com diuen els europeus occidentals, el tractat està destinat a combatre violacions tremendes de les normes internacionals existents, el tipus de crims dels què s'acusa ara Milosevic davant un tribunal especial. Essencialment, és un tribunal permanent del mateix tipus. És també cert que el tractat actual disposa que si un individu és acusat d'aquest tipus de crims, s'ocupin d'això primer els tribunals del seu propi país, i només es pot presentar el cas davant el TIJ si aquests no consideren el cas. És per tant molt improbable que qualsevol ciutadà nord-americà sigui acusat davant el TIJ a l’actualitat.

Però als Estats Units es diuen dues coses. Els temps poden canviar. I hi ha moltes persones a la resta del món força indignades amb els Estats Units com per realitzar contra ells múltiples acusacions, una o més de les quals pot arribar a plantejar-se en un tribunal nord-americà. Per descomptat, és així. La qüestió és si els Estats Units desitgen apel·lar a la "llei" per resoldre aquests assumptes o si insisteixen a ser "jutge, jurat i botxí" en un món sense llei.

L'actitud de l'actual govern nord-americà té rere seu una llarga història. Durant molt de temps, als Estats Units, una part significativa de la població i dels seus dirigents polítics han mirat amb hostilitat el dret i les institucions internacionals. Aquest sector de l'opinió pública combina l'aïllacionisme amb el militarisme. Fins 1941, aquestes opinions tenien gran influència al partit republicà (els demòcrates "aïllacionistes" tendien a ser relativament pacifistes). Hi havia també, per descomptat, una ala "internacionalista" al partit republicà, relacionada amb Wall Street, els grans negocis i la costa Est, però sempre van ser minoria.

La segona guerra mundial va fer impopular i políticament insostenible l'aïllacionisme. La famosa conversió del senador Arthur Vandenberg a la recent estructura de les Nacions Unides va constituir la base política sobre la què es va construir en els anys següents al 1945 la política exterior "bifrontal" nord-americana. La guerra freda, com és obvi, va contribuir considerablement a justificar l’"internacionalisme". El final de la guerra freda va marcar també el final del compromís nord-americà amb l’"internacionalisme", tornant públicament a la seva actitud anterior a 1941, una combinació d'aïllacionisme i militarisme. Sota aquesta llum, a menys que l’OTAN sigui totalment servil enfront dels desitjos nord-americans, es converteix en un enemic tan indesitjable com l’"eix del mal". Això és el que s'està demostrant amb la discussió sobre l'hipotètic enviament de marines nord-americans per envair els Països Baixos.

Per descomptat, aquesta actitud nord-americana causa estralls en els intents de la Unió Europea (i Canadà) per construir un "ordre mundial", en el què el TIJ ocupa un important paper com a institució destinada a defensar els "drets humans". Els falcons nord-americans no tenen cap interès en un ordre mundial semblant. El que els interessa és reafirmar la potència militar unilateral nord-americana i imposar-se-la a tots, també als aliats de l’OTAN. La idea que un soldat nord-americà pogués ser enjudiciat en algun lloc per haver comès un acte violant la legislació internacional i les normes de la llei natural és simplement impensable pels falcons nord-americans. Ja que, diuen, després del judici contra el sergent X vindrà l'acusació contra Henry Kissinger o, per què no?, contra el propi George W. Bush.

Un compromís d'última hora ha posposat la qüestió per un any. Però això no arregla molt les coses. Una de dos, o bé Gran Bretanya, França i els altres es pleguen, es desmantella el TIJ i els Estats Units prevalen com a "jutge, jurat i botxí", o bé no es pleguen i pot ser que aleshores calgui desmantellar l’OTAN. No és fum de palla el que estem veient i escoltant.

Immanuel Wallerstein (15 de juliol de 2002).

© Immanuel Wallerstein 1998, 1999, 2000, 2001.

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).